Et senc,et pense,et trobe a faltar pels racons més oscurs d'aquell carrer que amagà les nostres rialles quan tan sols jo,era una xiqueta menuda i quan tu,podies pegar més de vint pasos seguits, sense parar per a respirar.
Als teus braços,sempre als teus braços,contanme aquells contes que només tu sabies contar, fent-me aquells desdejunis que només tu sabies preparar, fent dues centes coques de tomata quan celebravem l'aniversari de l'avi i ensenyant-me a enfornar aquella pasta, per poder arribar a ser,alguna volta,un granet d'arena que s'embola al teu costat.
Amb eixes mans,que et regalen la lluna,i amb eixos crits,que et pujen al cel, voldria tindre't sempre,en mi,les dos juntes davant del foc que ens arropís en aquelles mesedores color canyís, que tantes voltes han sentit sospirs d'emoció,ecos de petons i paraules que s'han volgut perdre, pero que em aprés a guardar-les ací,dins de nosaltres.
Ets la meua avia,l'única conqueridora que pot dir,que a guanyat la batalla d'un món senser, l'única ama d'un corral de gallines i conills,aquella domadora que feia tranquil al seu lleó, la meua avia,per sempre la meua avia.
Tinc sensació de soletat,quan et mire i vex el teu rostre caigut, cuan vex que el genoll es queixa perque vol desancsar per sempre, quan els queixals claquejen sonits inoportuns,quan te d'alçar la veu per que em senques... No vuic perdret iaia,no soc res, sense tu no soc res, no vuic arrivar a la llanda robellada de metal i que no hi hajen miguetes de pa, acabat de tostar a eixe forn, digne de les teues invencions, necessite sentir-te la veu... perque quan et senc soc feliç, i només saben que has somiat un dia més, em creisc tota.
Et vull,de cor,en els ulls tancats i sentint-te...et vull.
