MESTRE

Els meus dits em mouen sense amo des que ens vas deixar sols només amb el record del teu cant. Quantes vesprades impregnades per Sabina,Los secretos, Fito,les rumbes i tots aquells artistes que em vas ensenyar a fer meus!
Quantes voles he somiat tindre ales per poder volar,sentar-me junt a tu i poder viure l'última classe de guitarra una volta més,i un altra,i un altra... Però me n'he adonat,que somiar és massa fàcil, tant que el teu rostre permaneix clavat al meu somni.
Tu has sigut qui m'ha ensenyat a fer meua la música, a sentir-me verdadera protagonista tenin-te a tu com a públic, i quin públic!, has sigut qui ha escoltat el meu cant i ha acoplat la seua veu junt a la meua per alçar-la quan les notes es feien grans i no podia arribar a elles.
No saps tot el que et tire en falta, la meua guitarra et busca per tots els racons desesperadament, ja no té amo, el meu cant et reclama i el teu record permaneix clavat dins meu com la més bonica melodia que mai he arribat a sentir.
Serafí,quin mestre! el meu mestre... t'extranye, el meu cant ha mort amb tu, el meu art,ja no té referent. Cada volta que faig sonar l'instrument que ens unís t'imagine al meu costat, amb eixos dits que em van fer de guia pels màgics viatges que em viscut, amb la teua sonrisa dient-me que tot va bé, que seguisca en davant fins sempre per a mantenir-te al meu costat indefinidament.