Qué dura és la vida,veritat fadeta d'ulls de la mar? En una setmana sembla que has aprés a estimar ben de debó a la teua àvia, com si el temor de perdre-la s'haguera clavat dins teu i haguera encegat la llum de la felicitat que ja no es reflecteix per la teua mirada.
Com de mal fa que una persona tant de prop sofrisca i el seu sofriment es convertisca en el teu dia a dia, és un dolor inmesurable.
Però tu no temisques, xiqueta de mans ratllades, que açò és com el got d'aigua gelada que saciarà poc a poc la sed del caminant més vell del desert, com la primavera que necessita el gerani per florir. Ho han pillat a temps,nineta! Ja veuràs com d'ací un any segueixes fent-li el sopar a la teua avia en les nits estrelades, com seguiràs demanant-me "felipinos" en nom seu, com en estiu vos ofegarà la calor al xalet després de prendre una bona paella, com el teu oncle correrà per lliurar-se d'algún calpiçot en cridar-li "bonsai", com continuaràs tenint la mirada de Carmen seguinte des del balcò mentre passes pel parc.
Que bo seguir vivint amb ella per molt anys, veritat? Pues no temes, nineta, que Deu apreta però no ofega, i a la teua àvia li queden moltes anècdote per contar-te i no et farà el lleig d'anar-se'n i deixar els teus oïts horfes d'aquests moments que et fan riure fins l'amanèixer.
