Allà on vages...

Una mecedora olor canyís,la llum apagada, una rafega gelada s'apodera de l'habitació,una mirada caiguda mira el sòl,un nostre pàl·lid, les cames es donen per derrotades... Andreeta! Es trenca el silenci.
Ni bé ni mal,ni calor ni fred,tot com fins ara. No vols donar-me a tastar el trist sabor de la teua malaltia que impedix que sigues aquell home que treballava de Sol a Sol, em dones a entendre que millores per moments amb un pobre somriure, però els teus llavis diuen una cosa i els teus ulls un altra diferent.
Sé que tens por iaio, que el temor s'ha convertit en el teu confident, que les llàgrimes s'apoderen de tu quan creus que ningú et veu. Però tu ets fort, sé que no pots fer-li burla a tot açò,soc conscient de tot el que suposa, perque sé que poc a poc et menjarà i s'endurà el teu perfum a eixe món que tantes voltes m'has nomenat, a lo alt, pot ser allí et convertisques alfarero i sigues l'amo dels cels.
Iaio, vages on vages, sigues on sigues, sempre et duré agafat de la mà per allà on jo vaja, vaig a recòrrer el món agafada de tu i sempre vaig a somiar-te. Anem a disfrutar del que queda, els meus oïts tenen ganes boges d'escoltar les teues històries iaio, per sempre el meu iaio.