Els teus ulls són dos oceans immenos banyats per la màgia mediterrànea, les teues dent es posen sobre el llavia carnòs inferior per regalar-me un elegant somriure, la teua veu és dolçeta com els cremaets que prepares amb tant d'encant.
El meu pare, Pedro, Pierre, tomaco... quants noms et caracterizen! Permitisme contar-te que ets la major sort que ha creuat el carrer per crusar-se en la meua vida.
Cada abraç, cada carícia, cada mona que ix dels teus llavis em fan crèixer per moments. Què bonic ets, quin pare que tinc, tinc orgull de filla i no mai, en tots els temps, ha existit un amor tan gran com aquest.
Ni tirant per Carmesina,ni Romeo per Julieta, ni Victor Manuel per Ana Belén, ni Sabina per la cenicienta de les 500 nits, han batejat tan fort el seu cor i han sentit un amor tan boig, com el que jo, papi, senc per tu.
Lola, per molts anys.
Dues síl·labes que obrin comportes a un món diferent, al teu paradís, a eixe paisatge que has volgut compartir amb mi.
Ets com un mar on hi poden viure milions d'espècies on saben que no mai moriran, ets eixe desig de voler tenir-te per sempre, ets màgia pura.
Caragolets daurats com la corona de la teua verge, rostre viu per dins i treballat per fora, un cos fort,ara dèbil com ossets de cristall, que han viscut les mil batalles que va guanyar Tirant lo Blanc, mans construides de ternura, aquesta és l'imatge d'una musa com tu per fora.
I si se n'adentrem dins,camins, rius cabalosos, llacs,boscos,muntanyes i agua beneida et composa tot el ser.
He aprés perque tu m'has ensenyat el valor de les idees més embolicades d'aquesta vida que juntes vivim. Des de menuda, des que era una rateta que no alçava un pam sobre la cera del teu carrer, m'has protegit, m'has abraçat sense temors i m'has pegat algun calpiçot sense mans, per ensenyar-me la doctrina d'aquest món.
No hi ha sonits que puguen reproduir la teua presència, no hi ha vent que bufe al teu costat, no hi ha sol que reflectisca un raig tan fort com brilles tu. Ets capaç d'il·luminar una nit fosca sense lluna, capaç de parar un volcà en erupció i de fer-lo tornar a ebullir en un petit instant.
Iaia, la meua iaia, aquesta protagonista d'històries simples que es fan complexes, t'enoyore només pel fet de pensar-te i em senc com au al manantial on no hi corre aigua gelada per beure. Sense tu no imagine un demà,i no hi ha més por, com la por que tinc per perdre't i tornar-hi a veure aquest rostre descrit per mi, per la teua neta, per aquesta boja d'amor per la teua saviesa, per la boja que et tira en falta quan està al teu costat.
Espere,Lola,que sigues aquí, per molts anys.
Ets com un mar on hi poden viure milions d'espècies on saben que no mai moriran, ets eixe desig de voler tenir-te per sempre, ets màgia pura.
Caragolets daurats com la corona de la teua verge, rostre viu per dins i treballat per fora, un cos fort,ara dèbil com ossets de cristall, que han viscut les mil batalles que va guanyar Tirant lo Blanc, mans construides de ternura, aquesta és l'imatge d'una musa com tu per fora.
I si se n'adentrem dins,camins, rius cabalosos, llacs,boscos,muntanyes i agua beneida et composa tot el ser.
He aprés perque tu m'has ensenyat el valor de les idees més embolicades d'aquesta vida que juntes vivim. Des de menuda, des que era una rateta que no alçava un pam sobre la cera del teu carrer, m'has protegit, m'has abraçat sense temors i m'has pegat algun calpiçot sense mans, per ensenyar-me la doctrina d'aquest món.
No hi ha sonits que puguen reproduir la teua presència, no hi ha vent que bufe al teu costat, no hi ha sol que reflectisca un raig tan fort com brilles tu. Ets capaç d'il·luminar una nit fosca sense lluna, capaç de parar un volcà en erupció i de fer-lo tornar a ebullir en un petit instant.
Iaia, la meua iaia, aquesta protagonista d'històries simples que es fan complexes, t'enoyore només pel fet de pensar-te i em senc com au al manantial on no hi corre aigua gelada per beure. Sense tu no imagine un demà,i no hi ha més por, com la por que tinc per perdre't i tornar-hi a veure aquest rostre descrit per mi, per la teua neta, per aquesta boja d'amor per la teua saviesa, per la boja que et tira en falta quan està al teu costat.
Espere,Lola,que sigues aquí, per molts anys.
17-Novembre-2009
Huí ha mort una vida, ha mort una llum, ha mort la vela major del vaixell columbretes. S'ha obert la tenebra, la oscuritat, els nostres vestits es plenen de llàgrimes i el cel s'inunda de negror quan et pensa. Vas ser el capità de moltes rialles, la figura d'aquell malnom, la xarxa que agafa el baló quan n'entra, la tinta d'aquest bolígraf que et recorda. Ens has deixat un buit implenable, un sentiment de soledat davant del teu nom. Sé que d'alguna manera estàs a prop nostre, pot ser agafant-nos la mà i acarician el nostre ser per a que no caigam, per a no sofrir pel teu esperit, pot ser ens susurres paraules que no facen atemorir.
Tan lluny et sentim com tan a prop has estat, perque les persones que marquen senyals i ens han fet somiar alguna volta, no mai s'obliden, i el teu record clava la seua empremta fortament dins dels nostres camins.
Per sempre , Don Manuel Miralles, DEP
Tan lluny et sentim com tan a prop has estat, perque les persones que marquen senyals i ens han fet somiar alguna volta, no mai s'obliden, i el teu record clava la seua empremta fortament dins dels nostres camins.
Per sempre , Don Manuel Miralles, DEP
PICHILITI
Contigo aprendí que existe el cariño, contigo supe qué es tener algo mío, contigo reí, contigo viví, contigo estoy, contigo sé qué es protección, contigo quiero, sin ti muero.
Quisiera tenerte siempre, bajo mis alas, conmigo, para disfrutar, para ver esos ojos que miran al cielo, para cojer esa bola mojada de tu aliento, para notar tus uñas desgarrando mi cuerpo, para oler tu olor, para soñarte, para abrir la puerta y que salgas corriendo.
Corres hacia mí,esto me llena, ver como por mí, recorres la casa entera. Quiero apretarte, me siento viva, cuando apoyas tu estómago en mi barriga, cuando despierto a tu lado y enseguida me miras, cuando me lames la cara, sé lo que es la vida.
Quisiera tenerte siempre, bajo mis alas, conmigo, para disfrutar, para ver esos ojos que miran al cielo, para cojer esa bola mojada de tu aliento, para notar tus uñas desgarrando mi cuerpo, para oler tu olor, para soñarte, para abrir la puerta y que salgas corriendo.
Corres hacia mí,esto me llena, ver como por mí, recorres la casa entera. Quiero apretarte, me siento viva, cuando apoyas tu estómago en mi barriga, cuando despierto a tu lado y enseguida me miras, cuando me lames la cara, sé lo que es la vida.
CREZCO
Cuando yo nací,ellos se esclavizaron, sus vidas hicieron fuertes nudos a mis lazos, me pusieron un imán unido a ellos, toda su disposición era mía. Crecí, y sigo haciéndolo,los nudos cada vez se aflojan más, me van creciendo las alas, se van descosiendo aquellos lazos de seda...
Se va la niña, aquella que aprendió a caminar, que susurró las palabras más bellas cuando vocalizabais sólo para ella, se está marchando, va a venir la madurez unida a una mujer, se cruzará con la infancia de camino, no habrá lágrimas,es un progreso,una huída, un respiro... pero siempre entre vosotros, a vuestro lado, con vuestra mirada clavada en mis entraás. Con tus rizos plateados y tus ojos barniz, con tus manos de montañas y tus piernas de copos de nieve, con vuestro rostro, con vuestro cariño, con el sentimiento de protección.
Sois mis héroes,los únicos protagonistas de mi cuento, los conquistadores de lugares lejanos, de países diferentes, aquellos caballeros que lucharon en las más atrevidas batallas, los príncipes y princesas, aquel trovador y su dama...
Un sueño,un vuelo,magia... sois toda la esencia de mi perfume. Os quiero, os amo, os adoro, os necesito, os añoro a cada instante.
Papi,mami, os debo la vida, os debo mi vida, os debo caricias, os debo aquel viaje a cien por hora para llegar a tiempo a mi bienvenida, os debo todo. Gracias,miles de gracias por ser, porque siempre sois el verbo ser.
Se va la niña, aquella que aprendió a caminar, que susurró las palabras más bellas cuando vocalizabais sólo para ella, se está marchando, va a venir la madurez unida a una mujer, se cruzará con la infancia de camino, no habrá lágrimas,es un progreso,una huída, un respiro... pero siempre entre vosotros, a vuestro lado, con vuestra mirada clavada en mis entraás. Con tus rizos plateados y tus ojos barniz, con tus manos de montañas y tus piernas de copos de nieve, con vuestro rostro, con vuestro cariño, con el sentimiento de protección.
Sois mis héroes,los únicos protagonistas de mi cuento, los conquistadores de lugares lejanos, de países diferentes, aquellos caballeros que lucharon en las más atrevidas batallas, los príncipes y princesas, aquel trovador y su dama...
Un sueño,un vuelo,magia... sois toda la esencia de mi perfume. Os quiero, os amo, os adoro, os necesito, os añoro a cada instante.
Papi,mami, os debo la vida, os debo mi vida, os debo caricias, os debo aquel viaje a cien por hora para llegar a tiempo a mi bienvenida, os debo todo. Gracias,miles de gracias por ser, porque siempre sois el verbo ser.
Las huellas de mi camino
Comienzo, os dejo atrás, no quiero, estais aquí. muy dentro de mí. Me giro,veo todo el camino recorrido, cojida de vosotros, entrelazando sentimientos, creando corazones de hielo, andando, corriendo, cojiendo los minutos, abrazando los segundos, viendo pasar los años.
Caras, ojos, sonrisas, consejos, momentos, demasiados recuerdos para caber en un corral de comedia, demasiados abrazos, cariños, sentimientos...
Sé que os guardo en un baúl, un baúl grande como campos de trigo, como Troya entera, un baúl grande que es mi corazón.
Y siento que os he querido, que os quiero, que no puedo dejar de pensaros, ni un momento de añoraros, ni tan solo una décima de segundo de amaros. Sois auténticos, de verdad, podía tocaros, buscar vuestras miradas en los descansos, cojer vuestros besos a lo lejos, notar vuestros ojos observándome leer la lección, erais míos, de mi lado, mi nido, mi cobijo, mi cortijo.
Os echo de menos, os necesito, quisiera volver atrás en el tiempo con todo lo que sé, con este sentimiendo de saber que algún día os iba a perder, de aprovechar cada momento, de correr con los minutos y volar con los segundos, de saber, de valorar, de teneros, siempre.
Caras, ojos, sonrisas, consejos, momentos, demasiados recuerdos para caber en un corral de comedia, demasiados abrazos, cariños, sentimientos...
Sé que os guardo en un baúl, un baúl grande como campos de trigo, como Troya entera, un baúl grande que es mi corazón.
Y siento que os he querido, que os quiero, que no puedo dejar de pensaros, ni un momento de añoraros, ni tan solo una décima de segundo de amaros. Sois auténticos, de verdad, podía tocaros, buscar vuestras miradas en los descansos, cojer vuestros besos a lo lejos, notar vuestros ojos observándome leer la lección, erais míos, de mi lado, mi nido, mi cobijo, mi cortijo.
Os echo de menos, os necesito, quisiera volver atrás en el tiempo con todo lo que sé, con este sentimiendo de saber que algún día os iba a perder, de aprovechar cada momento, de correr con los minutos y volar con los segundos, de saber, de valorar, de teneros, siempre.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)